L’ADN DE LES CCS (Diffusion Sport 25/10/23)

L’ADN de les Centrals de Compres i Serveis és el titular del recent XIV Congrés de ANCECO. I com no pot ser d’una altra manera vaig assistir pensant en com es relacionarien les ponències amb la realitat de que la immensa majoria de les seves integrants finals són empreses familiars (“cada boig amb el seu tema”). De les interessants ponències les que més notes vaig prendre van ser de Toni Font (Euromadi) i Xavier Marcet. Aquestes són les meves reflexions després de l’esdeveniment.

Les centrals de compra són aliances entre empreses familiars competidores que saben guanyar forces “coopetint”. Les preses de decisions no són per imposició, sinó per consens; i per a això compartir dades i informació, amb transparència i confiança, facilita la unificació de visions. L’estratègia és una responsabilitat de govern i requereix visió unificada. La planificació és una qüestió de direcció i requereix consens en el mètode.

Igual que les empreses han de fidelitzar als seus clients, han de fer-ho amb els seus accionistes actuals i futurs. Per a això cal segmentar-los tenint en compte els seus interessos i necessitats; planificar i actuar. Cal crear un pegament entre les necessitats de l’empresa i de la família propietària; tenint en compte sempre les conseqüències a llarg termini, en l’una i l’altra, de les decisions.

És important la comunicació –bidireccional- eficaç amb els consumidors; i amb els col·laboradors i la família propietària. Tots ells tenen més informació, opinió i són més crítics que temps enrere. Els valors de les noves generacions tenen poc a veure amb les dels seus predecessors. Cal personalitzar al màxim, també el que ofereix l’empresa a la família; l’accionista fundador de 85 no espera el mateix que el seu net de 18, futur accionista.

La marca és essencial per a atreure als consumidors, és un repositori de valors intangibles, ha de ser congruent i transmetre emoció i seduir. Tot això fomenta l’orgull de pertinença tan necessari per a la continuïtat de la família en la propietat.

La primera responsabilitat social corporativa de les empreses és la sostenibilitat econòmica del projecte. Cal comunicar –a la família també- quins són els resultats econòmics, l’ocupació que es crea i la contribució econòmica a l’estat de benestar via imposats i cotitzacions de la seguretat social. Les noves generacions són molt sensibles a l’anàlisi del compromís amb els ODS (objectius de desenvolupament sostenible).

Hi ha famílies empresàries que tenen el “problema” d’haver d’invertir cada any. És molt fàcil fer ximpleries si es guanya diners. Per a evitar-ho cal localitzar i desenvolupar el talent (en l’empresa i en la família). El més difícil pot ser desaprendre (canviar hàbits, presumpcions). L’actitud és crítica. Cal saber combinar tècnica i art.

L’objectiu d’un negoci és guanyar diners. El d’una empresa afegeix un propòsit més enllà de l’econòmic. Una empresa familiar és un llegat que es rep per a transmetre engrandit i enfortit a la següent generació.

Presten les empreses familiars la mateixa atenció als integrants de la família propietària que als col·laboradors i consumidors? Es preocupen de la seva formació i fidelització, o es donen per supòsits com en la mili?

Comparteix aquest article a través de les teves xarxes socials: